Don Augusto Maria Borràs-Jalpí i de Mercader va ser un home polièdric excèntric que va fer moltes obres de beneficència per Arenys de Munt i va convertir can Jalpí en un castell, i en ell s’emmiralla la figura del nou gegant. Gaspar Casals ha vingut a la ràdio aexplicar la història del senyor Jalpí. Ha explicat que Don August Borràs de Mercader va heredar la masia de Can Jalpí i va trobar-hi tanta història familiar que va decidir incorporar-se legalment el cognom Jalpí. I no sols això, sinó que va redecorar la masia com si fos un castell, tal com el coneixem ara. Va fer el llac i l’entrada de platans venint d’Arenys de Mar. Era un industrial que va construir-se una central elèctrica er donar-se llum al Castell quan no hi havia electricitat a Arenys de Munt. En terres que tenia a tocardel riu Tordera també hi va fer una central elèctrica i una empresa d’aigües embotellades, aigua Jalpí. Tambéera políticament catalanista. La primera senyera que va onejar a Arenys de Munt ho va fer a Can Jalpí, i a lAplec del Remei, que també era de la seva propietat, hi feia aplecs catalanistes. Va fer una coral anomenada “La Gelpinense” i va promourec andidatures de la Lliga Regionalista. A l’hora va fer moltes obres de beneficència, tant a Arenys de Mar com Arenys de Munt, aquí sent president honorari de la Germandat del Remei. Era un senyor baixet, que portava alces a les sabates per semblar més alt, i anava tibat i ben dret per tenir més aire i estatus de senyor aristocràtic. Li agradava que els seus treballadors al veure’l per casa es treiessin la gorra i el saludessin dient: Bon dia senyor Jalpí. Què se li ofereix?
Va ser tan important per al municipi que es va batejar el carrer principal del municipi amb el seu nom, dient-ne Rambla Jalpí. Al novembre de l’any passat va fer 100 anys que va morir, i va ser enterrat amb el vestit de gala de la Real Orden de la Maestranza de Caballeria, el casc de plomes i l’espasa. Avui dia hi ha qui encara recorda el seu fill, a qui també n’hi deien senyor Jalpí, però que era un vividor i un baliga-balaga. Res a veure amb el seu pare i amb qui s’emmiralla el gegant nou. El vestit groc s’sinpira en aquest vestit de la Real Maestranza, i la vara porta l’escut de la família Jalpí, que havien estat batlles del municipi. Per això porta una vara, per recordar aquest fet. Don Augusto vivia a un xalet del Passeig de Gràcia de Barcelona, allà on ara hi ha els Jardinets de Gràcia. El que feia xamfrà amb Diagonal-Còrsega era el seu, i quan rebia visites feia que el servei fés apuntar al visitant el motiu de la visita, li passaven el paper, i ell decidia si rebia la visita o no. I va decidir ajudar als pescadors del port de Blanes fent-hi un far, amb corrent feta a la central de Tordera, que també electrificava Lloret, Malgrat i Tordera a través de l’empresa “Eléctrica Jalpí”. Va edificar el far a Blanes, però la seva idea era encendre’l quan a ell li sembés i segons criteris personals. Les autoritats de Marina li van explicar que un far no es pot encedre perquè una persona vulgui i quan vulgui. Un far ha d’anar les 24h del dia, 365 dies a l’any, i ha de tenir uns codis lumínics aprovats internacionalment que entenen tots els patrons de vaixell. Com que no es va avenir a aquestes condicions li van negar el per,ís per encende’l. Don Augusto es va enfadar i el va fer desmuntarde Blanes, pedra a pedra, i el va reconstruir a Arenys de Munt, a casa seva. Tot plegat va fer que quedés arruïnat, i un conflicte judicial va acabar amb el llegat familiar.
Joan Vilardell, “Blanquillo”, era paleta de dia i bruixot de nit, i enviava tempestes per fer mal als conreus d’Arenys de Munt. El poble les desviava tocant fort la campana Martina. En aquesta llegenda s’inspira la nova geganta. És una llegenda recollida a finals del segle XIX. S’estava construïnt la carretera que va cap a Sant Celoni i hi treballava un enginyer de nom Cels Gomis, que a més d’enginyer era folclorista i recollia històries i llegendes de per allà on passava. Aquí en va recollir una que li va explicar Jaume Colomé Alsina, de 66 anys l’any 1884, que deia que la seva mare li explicava la llegenda. Les tempestes eren un mal molt preocupant per a qualsevol població, perquè una pedregada en un minut pot fer malbé tota la collita. A cada pobletenien el seu mètode per desviar les tempestes. Un dels remeis era un toc de campana i a Arenys de Munt qui repicava era la campana Martina, batejada possiblement amb el nom femení de Martí, patró de l’església. També n’hi havia una dedicada a Santa Bàrbara. La creença popular era que les tempestes les creaven els briuxots i les bruixes per castigar la gent. I a Arenys de Munt hi havia un home que es deia Joan Vilardell, àlies Blanquillo, que de dia feia de paleta i tenia la mala fama de ser un bruixot. I deien que era ell qui enviava les tempestes. La campana Martina tocava quan en Blanquillo enviava tempestes. I la geganta representa a les seves dues mans aquesta lluita, entre la campana i la tempesta. en Blanquillo també està documentat a Canyamars, on hi va anar a petar una tempesta desviada per la Martina. Cal estar tranquils perque en Blanquillo no va tenir descendència i la seva nissaga va acabar amb ell.
Podeu consultar la llegenda sencera clicant en aquest document. Blanquillo
I aquí podeu escoltar l’entrevista sencera a gaspar Casals, emesa avui a l’informatiu